dimecres, 24 de desembre de 2008

El G.A.M.B.A. perpetra un nou atemptat per felicitar les festes nadalenques.

El terrorífic grup terrorista G.A.M.B.A ha actuat de nou aquesta tarda a dos quarts de vuit. Cap a les set, un home de veu aguda ha trucat a les nostres oficines (conydebloc recorda cada vegada més al diari Egin en els bons temps de la cosa basca). Ha advertit que s’estava a punt de cometre un nou atemptat i ha tallat la comunicació al crit de «¡Visca Barcelona lliure! ¡Bon Nadal Imma Mayol!». Tan sols mitja hora més tard, abans que la policia hagués pogut copsar el significat de la trucada, un grup d’encaputxats ha baixat d’un cotxe negre a la plaça Francesc Macià i ha incendiat brutalment l’arbre de Nadal ecològic que s’hi ha instal•lat. Els encaputxats han tornat a pujar a l’automòbil i han fugit rebent entre ràfegues de metralladora. Alguns pobres han pogut escalfar-se les mans a les restes de l’avet, que han seguit calentes durant hores. Poca estona després de l’esdeveniment, la redacció de conydebloc ha rebut aquesta original postal nadalenca que publiquem, no perquè no condemnem les accions del grup terrorista, però sí perquè sabem que els altres mitjans no es faran ressò del rerafons humà dels atemptats dels nostres terroristes més originals.
Bon Nadal, estimats lectors,
per pocs que sigueu.

dissabte, 13 de desembre de 2008

Jordi Bilbeny: "De festa, demaneu un mollet"


Jordi Bilbeny és a punt de publicar el seu nou treball, en el qual s’endinsa en el terreny de la filologia, deixant una mica de banda, en aquesta ocasió, la literatura i la història. El llibre es titula (recordeu, nens, que no s’escriu titola) “Nyam, que no Ñam”, i desvetlla, un cop més, alguns aspectes desconeguts de l’espoli cultural a què ens sotmeteren els malvats castellans. Aquest cop, però, Bilbeny abandona l’alta cultura per centrar-se en l’alimentació, un aspecte sovint poc treballat però fonamental.

L’anem a veure a casa seva i ens rep alegrament i ens fa passar al seu estudi. «¿Quines sorpreses conté el llibre?», li preguntem sense embuts quan ens hem assegut. L’autor de “Cristòfor Colom: Príncep de Catalunya” i “La descoberta catalana d'Amèrica: Una reflexió sobre la manipulació de la Història” no es fa pregar: «en aquesta ocasió he decidit treure a la llum la manera com, sistemàticament, des del segle XVII, els monarques castellans i els seus acòlits van prendre’ns bona part dels productes alimentaris que eren típics de la nostra terra.» Ens el mirem bocabadats.

«¿Han sentit mai a parlar dels espàrrecs de Tudela?», ens pregunta. Per descomptat, que n’hem sentit a parlar. Ens treu una reproducció fotogràfica d’un document que data de 1648. «Doncs sapigueu que mai no hi havia hagut espàrrecs a Navarra abans de la Guerra dels Segadors. Com a part de les represàlies que els espanyols van prendre contra nosaltres. Aquest document, en què es conserva l’interrogatori que es va fer al pagès Joan Maria Tutusaus, prova que el secret per la producció d’aquests espàrrecs va ser robat a un català, concretament, de Tordera, en castellà, Tudela. Tudela no és sinó una mala traducció del nom de Tordera».

Però aquest no és l’únic cas. Bilbeny ens treu una altra reproducció d’un document. És una etiqueta manuscrita del segle XVII, aparentment, de formatge de Cabrales. L’interroguem amb la mirada i somriu murri: «Segons les meves investigacions, l’any 1640, el comte duc d’Olivares va tastar, a prop de Vilassar, un excel·lent i fortíssim formatge, tal com ho explica a les seves memòries. Tan bo era, i tanta mania ens tenia als catalans (com sempre ens n’han tinguda), que va decidir que un producte d’aquestes característiques s’havia de produir a la seva terra i no pas aquí, de manera que va forçar el trasllat de tota la producció de formatge, amb els animals i els pastors inclosos, a certa població de Castella que, en aquell moment, tenia un altre nom. Els pobres pastors catalans, van ser obligats a treballar en aquell país i a castellanitzar el nom del seu formatge. En aquesta ocasió, un d’ells, però, va equivocar-se i, tot i que intentà esmenar l’error, no va poder amagar la seva veritable procedència». Demana que ens fixem bé en l’etiqueta. En fer-ho ens adonem que la segona a sembla clarament escrita sobre una i anterior. «No en tinc cap dubte, els pastors que van portar el formatge a aquell lloc i que van donar nom al poble eren de Cabrils».

Ara, sens dubte el més sorprenent és el darrer cas que ens exposa. «Al segle XVII, els habitants de Mollet preparaven una beguda amb base de rom, sucre, llima, menta i gel picat. El 1632, veiem com monsenyor Martorià Sabater, prevere, en el seu «De arte cockteliaribus», escrit originàriament en llatí, parla d’una beguda que, en la traducció castellana, l’única que se’ns ha conservat (i jo em pregunto, ¿és casual?), rep ja el nom de mojito. Ara bé, el traductor s’oblida d’esborrar la frase que diu que aquest nom “le viene del nombre del pueblo donde por veç primera se fizo”. Em sembla evident que no hi ha dubte: Sabater era vallesà de naixement i convenciment i està fent referència a un poble del seu país: mojito no és més que la traducció (¡la usurpació!) del topònim català Mollet. Queda demostrat, per tant, que el mojito, disculpi, a partir d’ara haurem de dir el mollet, és una beguda tan catalana com ho són les Aromes de Montserrat».

Hem de donar fi a l’entrevista: «home, si us digués totes les descobertes, ningú no compraria el llibre!», diu enriolat l’historiador. Marxem sense poder esperar a tenir a les mans aquesta nova publicació que qui sap si no ens permetrà demanar, per acompanyar la nostra botifarra de Vic, enlloc d’un Ribera del Duero, un Riba del Ter.

dilluns, 8 de desembre de 2008

El grup terrorista G.A.M.B.A torna a actuar. Aquest cop contra els estossegadors culturals

El G.A.M..B.A (Grup per l’Alliberament i la Mobilització del Barceloní Amargat) ha mostrat la seva fortalesa en un atemptat sense precedents. En contra de les últimes informacions que asseguraven un desànim de la cúpula del grup a causa del poc ressò dels seus últims atacs, el G.A.M.B.A va tornar a aparèixer ahir a la nit. Els terroristes van assaltar una sala d’un cinema cèntric i van disparar dos trets a la boca d’una senyora que havia estossegat en repetides ocasions. Els terroristes van aprofitar un badall de la víctima -la policia científica encara treballa en la identificació del cos que ha quedat molt desfigurat- per disparar sense pietat causant-li la mort. Aquest bloc ha tingut accés al comunicat en el que el grup G.A.M.B.A reivindica l’assassinat:

La senyora P. P., estossegadora cultural, feia molts anys que dedicava la seva vida a omplir d’estossecs totes les sales de la nostra ciutat. L’assassinat d’aquesta nit és un acte de justícia social que de ben segur agrairan tots els barcelonins. Les últimes paraules de P.P van ser: tinc una son... [...] El G.A.M.B.A és l’únic grup que vetlla pels interessos del barceloní i així serà fins que la nostra ciutat i els nostres conciutadans deixin de fotre’ns pel cul.

El redactor d’aquesta notícia no pot aplaudir la mort de ningú però voldria acabar aquesta crònica proposant nous atemptats:

- Els cinemes que permeten l’ingestió de crispetes.
- Els nous arbres de Nadal de la ciutat.
- Els conductors d’autobús que no saluden.
- Els cabrons que duen l' mp3, mp4 o la puta mare que els va parir a tot volum i ens putegen l'existència o el trajecte.
- Els comercials (ets un comercial cabró! Li deia Ciceró al seu esclau traïdor) que assalten els vianants venent targetes Citybank o promocions de Metges sense fronteres, Intermón Oxfam, etc

I vosaltres estimats lectors, què voldríeu que atemptessin els nostres terroristes de capçalera?

dimarts, 2 de desembre de 2008

Advertència del G.A.M.B.A.

El G.A.M.B.A. (Grup per l'Alliberament i la Mobilització del Barceloní Amargat) ha manifestat, en un comunicat que va enviar dilluns als Matins de Josep Cuní, que deplora l’actual campanya de l’Ajuntament «en què la silueta d’un home vell, amb boina i llavi inferior més sortit del compte, pensa, cal entendre que amb joia, que viu “en una ciutat en què el turisme crea més de 65.000 llocs de treball directes” (quantitat que, per altra banda, sense tenir ni idea del seu significat real —no som demògrafs ni demòcrates—, no ens impressiona especialment damunt una població de milió i mig)».

Els terroristes no comprenen la intenció d’una campanya d’aquestes característiques. «¿Per què pretenen que el ciutadà mig comprengui les virtuts del turisme? ¿Que potser hi ha gent que es queixa perquè han convertit la ciutat en un parc temàtic? ¿O es tracta només d’una guerra psicològica per aixafar les esperances dels que encara resisteixen?»

Els autors del comunicat també es pregunten amb viu interès si entre els 65.000 es compten també les prostitutes i carteristes de les Rambles i els venedors paquistanesos de cervesa, i acaben anunciant accions directes «si l’Ajuntament no atura aquest dispendi en publicitat subnormal». Per altra banda, també recomanen vivament escoltar el primer disc de Manel.

El mateix dilluns a la nit, tres dels dits cartells van ser atacats violentament i destruïts. Els terroristes no van reivindicar les accions, i les autoritats no saben encara si l’actuació els pot ser imputada (que no amputada). Des de les altes instàncies s’ha manifestat darrerament un cert temor que el perillós grup estigui captant seguidors que podrien actuar pel seu propi compte i ser encara més difícils de controlar.

Josep Cuní, per la seva banda, amb retòrica fluïda, pirotècnia verbal, fanfàrria adjectival i sense que els espectadors amb prou feines ho advertissin, va ser capaç de lligar la lectura del comunicat amb la presentació d'un reportatge d’un taller (sí, sí, un TALLER) de dansa del ventre per dones maltractades de més de cinquanta anys. I singles.

divendres, 31 d’octubre de 2008

Un home mor atacat per un galliporc a Sant Hipòlit de Voltregà

Ahir va aparèixer el cadàver d’un home a Sant Hipòlit de Voltregà (Osona) amb clars signes d’haver estat atacat per un o diversos galliporcs. L’individu presentava les inconfusibles mossegades de l’animal al tors i al coll, el ventre li havia estat obert a urpades i l’estómac, devorat. Es confirmen així els temors dels més pessimistes, que, després que dilluns passat un agricultor de la zona afirmés haver-ne albirat un exemplar en llibertat, emeteren els pronòstics més esglaiadors.

El galliporc és el fruit d’un experiment genètic realitzat a mitjan anys 60 per científics nord-americans amb l’objectiu de crear una espècie letal que unís l’agressivitat del porc amb la intel•ligència de la gallina. Els exemplars resultants van ser provats a la guerra del Vietnam amb èxit esfereïdor. El galliporc es mostrà, tal com s’esperava, submís a les ordres dels seus amos i implacable amb els enemics. Així mateix, en ocasions es pogué apreciar també la seva utilitat en cas de setge: durant els tres mesos que durà l’encerclament de Hai Xai Pei per part de les tropes del Vietcong, els marines americans van sobreviure a base de cuixes de

Acabada la guerra, les tropes americanes van retirar els monstres de la selva (tot i que algunes organitzacions ecologistes asseguren que encara avui en resten alguns exemplars) i els van transportar a paratges desconeguts. Segons algunes veus que s’alçaren, la Plana de Vic hauria estat una de les zones on s’haurien confinat, amagats en edificis que, des de fora, semblaven granges de porcs, tan abundants a la comarca. Pel que sembla, aquests malastrucs haurien tingut raó, i ara les bèsties s’han escapat i campen fent malvestats.

Essent aquesta la situació, el Departament de Medi Ambient de la Generalitat (del qual és cap l'´ínclit Francesc Baltasar, excombatent de la guerra del Vietnam) ha emès uns fulletons il·lustrats (a la dreta poden veure la il·lustració) que informen precisament de les característiques de l’animal: «El galliporc té potes, cos i ales de gallina i cap de porc. Mesura entre 150 i 180 cm. d’alçada. El so que emet recorda el d’un porc que s’estigués ennuegant menjant pollastre. És carnívor. És molt perillós. Tenen nom, i com que són molt intel•ligents sempre obeeixen la persona que s’hi dirigeix utilitzant-lo. Informacions aïllades revelen que aquests noms poden ser, per exemple, Mike, Kenneth o Josep Maria. De tota manera, si són atacats per un galliporc, es recomana no fer massa proves i fugir corrent o, cas d’anar armat, disparar al cap de l’animal, que, per la seva tranquil·litat, no torna a créixer.»

Alguns agricultors de la regió ja han organitzat batudes per la zona. En conseqüència, s’espera que ben aviat tindrem noves morts cruels, sagnants i violentes per relatar-los, lectors àvids de budellam. Ens mantindrem alerta.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Un nou grup per l'acció directa atempta contra un músic de carrer a Barcelona

El GAMBA (Grup per l’Alliberament i la Mobilització del Barceloní Amargat) es va presentar en societat cometent la seva primera acció terrorista ahir dissabte a les 10:59 a Barcelona. La víctima, Wilson Gómez, un músic de carrer, tocava la guitarra i cantava al costat de l’entrada de la Casa de l’Ardiaca. Els insurgents li havien posat, dintre l’instrument, una bomba lapa que va provocar la seva transformació inmediata en una pols negra, també coneguda com a cendra. El mètode era fins ara desconegut per la policia,

En el mateix comunicat en què es fundava i es responsabilitzava de l'atemptat, el GAMBA ha anunciat també que aquest es justificava pels «brams desaforats i fora de context l’autoanomenat artista» i, en termes més generals, per la «necessitat que hi ha en aquesta ciutat d’acabar amb la música de carrer, irreconciliable amb qualsevol mínima sensibilitat artística i que l’Ajuntament potencia amb una falta absoluta de criteri i de sensatesa».

D’acord amb aquesta idea, el grup fa saber que prosseguirà les accions contra els músics de carrer, sobretot contra aquells que «toquin instruments rars que sorprenen els turistes, els que ho facin al metro, els que toquin música andina, els que toquin el sirtaki de Zorba el Griego, els que utilitzin amplificadors» i un llarg etcètera en què arriben a enumerar més de vint classes d’artista. Tan sols queda fora de tota amenaça «el grup de jazz estil Nova Orleans que lidera aquell l’home de la veu greu i tan peculiar del Portal de l'Àngel».

Segons es desprèn del comunicat, però, les accions del grup, que no tindran perquè ser sempre sagnants («tothom pot prendre part en les accions del grup, i entenem que no tothom voldrà tacar-se les mans de sang»), no es limitaran als músics de carrer. Es produiran a partir d’ara amb «certa aleatorietat, sense avisos previs i contra tot allò que, tal vegada sense justificació aparent des punts de vista que no siguin els nostres», molesti els seus membres.

Tot i que el Govern ha condemnat l’acció, el cert és que en diversos punts de la Ciutat Comtal s’han sentit crits de celebració i hi ha hagut joia, abraçades i somriures. A l’Arxiu Històric, per exemple, just al costat d’on cantava Wilson, diversos treballadors i investigadors han cridat hurres des de la finestra. «Ara ja no haurem de sentir els seus cants a la pàtria i a la seva puta guitarra», saltava d’alegria una investigadora que no ha volgut dir el seu nom.

Així mateix, a les Rambles i al portal de l’Àngel, grups esporàdics d’habitants del barri han atacat amb bastons músics, estàtues humanes i venedors de simpsons ballarins, i també els turistes que els envoltaven. Cridaven consignes a favor de l’alliberament de la ciutat i les forces de l’ordre han hagut d’intervenir. Alguns dels exaltats han estat arrestats i seran processats per desordre públic i apologia del terrorisme, per bé que en alguns casos també per lesions, homicidi i per violacions comeses contra alemanyes en bikini, a mes d’octubre.

En futures edicions, més sobre el GAMBA.

dilluns, 29 de setembre de 2008

La Guàrdia Urbana de Barcelona ha pogut controlar una família de porcs senglars que passejaven pel barri de la Bonanova. Hi han acudit alertats per un veí i, entre tots, han pogut fer entrar els animals al pipicà.

publicat al diari Metro 29/09/08

Segons ens expliquen els companys de l'agència EFE, els senglars han arribat atrets per la fortor d'algun corredor de la Carretera de les Aigües. El conte del flautista de Hamelín no era cap broma.
I és que la Carretera de les Aigües s'està massificant de tal manera que l'Ajuntament estudia la possibilitat de restringir el pas als veïns. El consistori barceloní ha encarregat un informe que estudiï el cas. El maig del 2007 es va plantejar la creació de l' Associació d'amics de la Carretera de les Aigües per tal de controlar el nombre d'usuaris que gaudeixen d'aquesta infraestructura pública. La mesura, que volia garantir un ús limitat i sostenible de l'entorn, no es va aprovar i el regidor que la va plantejar, el jove Agustí Montalt, es troba d'erasmus i ha estat impossible localitzar-lo. El regidor de mobilitat de Barcelona Francesc Narváez ha declarat que "Collserola és patrimoni de tots els barcelonins. Els pulmons de Barcelona mereixen l'atenció de l'Ajuntament. No podem permetre que s'ompli de gent suada. A més tenim el problema dels porcs senglars".
Per altra banda, l'especialista en porcs senglars Xavier Cotomins, recomana una reforma del marc legal ja que els drets d'aquests animals no estan contemplats per la justícia espanyola. A Europa això no passa, ha declarat el veterinari olotí. Aquests mamífers poden ser agressius si se'ls canta la cançó "Hakuna Matata".

divendres, 19 de setembre de 2008

Músiques del món


Un noi va resultar ferit per un tren mentre caminava a prop de la via, a un quilòmetre de l'estació de Celrà. El jove estava d'esquena a la via i portava auriculars.



Ho publica el diari Metro avui mateix. Mentre els reproductors mp3 són cada cop més petits, els auriculars -altrament cascus- engrandeixen i ja s'han convertit en una de les modes més idiotes dels últims temps. A més de facilitar l'aïllament personal, els cascus gegants permeten compartir la música amb els altres. Perquè ja que escolto música amb uns cascus tan potents que ho escolti tothom. I així ens trobem a les 7 del matí al metro escoltant la música de melòmans generosos. I esclar que sí, perquè és molt millor escoltar música a tot drap que sentir la merda de sons del dia a dia: el bip-bip del metro, el Ro-do-re-da de les ambulàncies, la conversa del costat i el nadó ploraner. Llàstima que no s'hagi inventat el reproductor amb ulls que detecti què cony passa al nostre voltant i així a més de sords podrem anar cecs o cegus.


divendres, 12 de setembre de 2008

Detenen César Vidal per cremar una bandera espanyola i agredir un mosso d’esquadra


Vidal, tocat amb barret de cowboy, a la manifestació, moments
abans de començar a llançar pedres contra els furgons.


Ahir, durant les manifestacions ocorregudes amb motiu de l’Onze de Setembre, César Vidal va ser arrestat per les forces policials. El conegut periodista prenia part en una manifestació independentista que va ser dissolta per la policia. Durant la protesta, els manifestants van cremar fotos del rei i banderes espanyoles, i van fer barricades amb contenidors per protegir-se de les càrregues policials.

L’il·lustre historiador, seguit per un grup nodrit de joves, va llançar pedres contra un furgó policial i, quan aquest fet va desencadenar la càrrega, va enfrontar-se als mossos donant cops a tort i a dret amb el pal de la bandera estelada que duia. A crits de “Visca Catalunya lliure”, Vidal va impactar l’ull d’un dels policies, que va haver de ser ingressat de poca gravetat. Abans, l’autor de La guerra que ganó Franco havia estat vist enarborant una bandera espanyola en flames.

Vidal, a més, ha donat més sorpreses, ja que entre el material que duia a la motxilla, s’ha trobat, a part d’una ikurriña i diversos explosius, un exemplar del llibre Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury de Quim Monzó, la inclusió en els programes de selectivitat del qual havia considerat, en el seu moment, “bochornosa”, per l'elevat contingut pornogràfic de l'obra. Per tot plegat, passarà a disposició judicial properament, però la fiscalia encara no s’ha proclamat respecte els càrrecs que se li imputaran.

Alfonso Coronel de Palma, el president de la cadena COPE, on Vidal presenta els programes La Linterna i Camino del Sur, ha declarat estar totalment desorientat per l’actitud del periodista, que no comprèn, donada l’habitual repulsió que aquest havia mostrat enfront dels “movimientos nazionalistas periféricos”, tal com a ell li agradava descriure’ls.

Potser seguirem la notícia.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Me la imaginava més gran


Encara hi ha gent que s'entesta en viatjar. I amb ganes de flagel·lar-se ho fan a l'agost. Espero que l'assignatura de Ciutadania ensenyi als nostres alumnes que viatjar està sobrevalorat. Tema 6: Viatjar és de mariquites. Tema 7: Evitar que una iaia se'ns coli sense fotre-li cops de puny.
Ens morim de ganes de patejar-nos Londres en 5 dies i no hem trepitjat la Barceloneta en nostra puta vida.

¿On han anat els nostres amics aquest estiu? Segur que aquesta llista és també la vostra:

- Menorca. Ei tiu unes cales!
- Croàcia. Els països de l'est molen tant
- Praga. I surt bé de preu.
- New York. Amb el canvi et compres 10 jerseis GAPS i passa com quan eren cars, que no te'ls poses!

I Sardenya, Lisboa i blablabla. Res com descobrir el país

diumenge, 7 de setembre de 2008

Que dormim?


La siesta gana adeptos en el mundo porque mejora la productividad y la concentración

publicat a La Vanguardia 7/09/08


Com els beneficis de la dieta mediterrània o la necessitat de caminar 30 minuts al dia (amb la corresponent entrevista al doctor Valentí Fuster) aquesta és una d'aquelles notícies que els periodistes guarden a la carpeta "vòmit": reportatges de merda que es poden anar rujant de tant en tant. Imaginem l'escena a la redacció de qualsevol diari:

(A la redacció de l'avui també es parla castellà. Ohh)

- Necesitamos un tema de doble página para sucesos!*
- Hombre...lo más importante es el mosquito tigre y ya le dedicamos 20 páginas en el dominical
- Joder! Abre la puta carpeta de refritos!

I així tenim, altre cop, un reportatge sobre els beneficis de la siesta. És evident que aquest reportatge és una puta basura perquè tal com diu l'especialista de torn, "No se puede determinar cuánto es necesario dormir, pues varia según las personas".
Ara que els diaris són tan gràfics és molt macu veure els dibuixets relacionats amb la notícia. Inventat per qualsevol redactor ens diuen mentides com la mitjana de son de la població de França (8.31) o el Regne Unit (8.18). Com cony se sap la mitjana de son de la població d'un país?

Jo no puc dormir sense escoltar la Rocío.


*L'antiga secció de sucesos ara es diu tendencias o qualsevol altra nom imbècil.

divendres, 5 de setembre de 2008

Los escolares acceden a la droga gratis y con facilidad en Barcelona

¿Què collons passa? ¿És que tot ha de ser més senzill pels nens d’avui? Després de la baixada de pantalons de la ESO; després que professors d’Educació en Valors els fessin fer ioga preocupats pel seu nivell d'estrés; després que a la mínima que un nen no hi arriba se li diagnostiqui qualsevol transtorn i se li adaptin les assignatures; després de tot, ara, això.

Però, en realitat, el problema no el tenen els nens. El problema és que el redactor de la notícia i els autors de l’estudi (perquè evidentment es tracta d’un estudi) no tenen la intenció de queixar-se perquè els nens d’avui en dia no valoren res, perquè tot els hi posem massa a l’abast de la mà. Diuen que se sorprenen, de debò, per «la facilitat amb què els joves aconsegueixen de franc la droga» (estan parlant de porros): ¿però que no tenien amics de petits? ¿No van anar mai a una festa fins a la universitat? ¿Perquè collons la gent quan es fa periodista es torna així? ¿Què serà el següent? ¿Exclamar-se perquè hi ha nens que els peguen a classe? Verge Santíssima, esperem que no, i que si ho fan no li donin un nom anglès perquè sembli que parlin d'alguna cosa nova...

De tota manera, com que conservo encara un mínim d’estima pel gènere humà, em nego a creure que aquesta actitud de monja exclaustrada no sigui fingida. Confio fermament que tot sigui hipocresia i que, mentre el periodista escriu el titular perquè les mares del dia següent clamin al cel, s’estigui fotent fins el cul de clenxes amb dues prostitutes recollides en un bar de carretera.

dijous, 4 de setembre de 2008

Música de fons fons

Una de les coses que l'Ajuntament encara no ha regularitzat és la música de fons dels bars. ¿Fins quan permetrem que un bar posi drum'n'bass a tota llet? ¿I aquells locutors d'Europa FM més tripats que el Bolt a Pequín? ¿Si demanem al taxista que ens sintonitzi Ràdio Estel perquè no exigim al bàrman que apagui el cony de ràdio i ens deixi parlar tranquils?

Però la música és la punta de l'iceberg. Anem a l'origen:

1) Cadires reciclades. Tot va començar quan els bars van replantejar-se la seva decoració. Per què no fiquem cadires diferents? Les podríem agafar del carrer i així no ens gastem un duro. Aquí va comença el mal perquè no tots els objectes amb potes són cadires. Algú coneix un bar amb cadires còmodes?




La cadira-carro permet passejar pel barri mentre reculls objectes pel bar. La cadira fou patentada pels okupes de Berlín l'any 1977.
A Berlin els okupes són tan macus!!




2) Gaudí i la tècnica del trencadís. El segon pas va afectar les taules. Després d'aprofitar objectes no identificats com a cadires el bàrman es mira la taula i pensa: aquell curs de ceràmica de la Casa Elizalde em podria servir per decorar les taules amb la tècnica del trencadís.
3) llum? Millor espelmes. Efectivament el nostre bàrman visita la botiga Natura del barri i descobreix l'encant de l'espelma. Després d'inhalar l'aire viciós de la botiga durant 1 hora no pot viure sense espelmes. Cada taula amb pedaços de ceràmica està il·luminada (això és dir massa) amb una espelma diferent. Cada taula és un món amb personalitat pròpia, reflexiona el bàrman mentre llegeix la nova revista "Camareros en acción".
4) Carajillo? Millor te d'importació.
5) I ja posats una mica de musiqueta. Drum'n'bass. Aaaah!


Y para beber que et poso?
Aquí només escoltaràs el nostres crits i teus eructes.

Anem més enllà -hacia el infinito y más allá- i caguem-nos en altres coses com per exemple: ¿per què collons em poses un cafè amb llet si he demanat un cafè amb gel?

Cagueu-vos a gust!


dimarts, 2 de setembre de 2008

Montilla a Moscou

José Montilla és a Moscou ultimant les condicions d’una intervenció militar russa per descongelar les negociacions del finançament. Ja que hi és, dotarà el país d’un govern propi i independent per no haver-se de preocupar més de negociar. El precedent marcat per Ossètia del Sud i Abkhàzia ha obert la veda. Les nacions sense estat demanen tanda a la porta del Kremlin, i el nostre president, sempre pioner, ha estat el primer d’agafar número. A hores d’ara conversa amb Medvedev per acabar d’establir alguns detalls.
Els dos presidents donant-se la mà.

Des dels temps de Pere el Gran, Rússia havia buscat una sortida al Mediterrani, però aquesta necessitat estratègica li havia estat vedada en diverses ocasions, com en la Guerra de Crimea de 1854. Finalment, sembla que hauria trobat una solució adequada: a canvi del reconeixement de la República Catalana, podria instal·lar bases navals al llarg del nostre litoral.
Així mateix, el rus seria acceptat com a llengua oficial del país, i tots els productes s’haurien d’etiquetar, també, en rus. Tots els ciutadans catalans, a més, tindrien la doble nacionalitat. En alguns sectors polítics russos han saltat les alarmes davant la possibilitat d’una allau massiva de ciutadans de l’Europa de l’Oest, tradicionalment relacionats amb les activitats delictives i la prostitució en aquell país.
Segons sembla, només Rússia reconeixeria el nou status quo. Però, amb quatre destructors a Barcelona, dos submarins nuclears a Sant Carles de la Ràpita i un portavions de quarta generació a Sant Feliu de Guíxols, ja em diran a qui li importa. L’aeròdrom de Sabadell, a més a més, esdevindria, sota el protectorat rus, la primera base de Tupolevs a l’Europa Occidental.
El portavions Rasputin opera a les proximitats del port de Sant Feliu de Guíxols.
Per altra banda, alguns informadors diuen haver vist llançaments de paracaigudistes a prop d’Olot, Vic, Solsona, Cardedéu i d’altres localitats estratègiques del territori. Segons informacions no confirmades, a més, alguns peatges, com el de Martorell, haurien estat presos com a part del pla rus per obtenir ràpidament el control de punts claus de comunicació.
La notícia ha agafat per sorpresa els altres membres del tripartit, que hi estaran a favor sempre i quan el català sigui acceptat com a idioma oficial a la Duma (ERC) i a Moscou s’hi posin carrils bici (ICV). Convergència es lamenta un cop més que el PSC hagi de recórrer a estirabots d’aquesta mena per intentar amagar el seu servilisme respecte Madrid, i recorda que ells van ser els primers en negociar amb Gorbatxov la independència del país. Duran i Lleida, per la seva banda, estaria encantat si pogués prendre part en algun ministeri rus, i els populars ja han dit que, ells, amb comunistes, no hi volen tenir res a veure. Després els han explicat que la URSS va caure l’any 1991, i ara mateix parlen amb la seu del partit al carrer Génova a veure si se’ls acut alguna altra cosa.
Al Govern Central, les reaccions no s’han fet esperar: la cosa del finançament, ha dit el President, continua com estava. Després, però, ha buscat Rússia al Google i s’ha espantat. Ha trucat George Bush i li ha demanat perdó per allò d’Iraq. Bush no se’n recordava. Després d’això, la Casa Blanca ha confirmat que, si Medvedev i Montilla no es fan enrere, es planteja reconèixer la independència d’algun altre tros de Sèrvia. Concretament, d'algun que faci enfadar molt servis i russos i on, sobretot, s’hi puguin instal·lar bases navals com a Catalunya.
Continuarem informant si en tenim ganes.