dilluns, 30 de març del 2009

Holocaust econòmic

Islàndia crema productes adquirits a terminis per apaivagar l’Economia.


Johnny Apollo, corresponsal en excedència



Islàndia ha donat un nou pas pel ressorgiment econòmic global. Ahir a les cinc de la tarda, milers de reikjaviquencs sota l’eslògan “La ira dels deus es paga a escot”, van reunir-se al centre de la capital. Desprès d’un emotiu discurs del ministre d’afers econòmics, els manifestants van procedir a apilar milers de productes comprats a terminis i a cremar-los.



Cal recordar al lector que Islàndia és un dels països més afectats per la crisi econòmica global. L’any passat l’estat va ser el primer del món en entrar en recessió quan l’empresa més important de l’estat, “ Màquines amigables de suïcidi CORP.” , va entrar en bancarrota per culpa de l’impagament dels seus productes finançats a terminis.



Segons declaracions del ministre d’afers econòmics Jörg Gundesmontir, aquestes accions ajudaran a acabar amb la crisi: “ Les mesures econòmiques del Banc Mundial no són més que una mascarada […] mira, portem anys parlant d’inflació, de balances fiscals, del valor intrínsec del paper moneda, de superàvit, però en el fons, tots sabem que l’economia és un Déu mesquí i venjatiu que exigeix sacrificis holocàustics periòdics o calçotades vodoo. Així que per això hem decidit cremar els abdominators 2000,els matalassos de viscolatex, els ordinadors portàtils Hewlt Packat Pavilon,i tota la resta de productes pagats a terminis que tant indignen al Déu."


L’exemple del valerós poble islandès no ha passat desapercebut i d’altres n’han pres exemple. Segons informacions de Reuters, el ministre de medi ambient de Pakistan, preocupat per l’augment de la pol·lució, s’ha immolat per amansir la deessa Gaia. conydebloc és en disposició d'oferir-los les exclusives imatges del sacrifici del ministre pakistanès.


dijous, 26 de març del 2009

Josep Cuní prova d'agredir sexualment un estudiant


Josep Cuní va ser ahir el causant d'un desafortunat incident que portarà més d'un maldecap a les autoritats universitàries. El popular presentador havia convocat diversos estudiants i professors per parlar dels mètodes de protesta que s'estan emprant en les mobilitzacions contra el Pla Bolonya. Entre ells, es trobava el líder assamblear Pere Duran, conegut per les seves atractives patilles. En un moment del programa, Cuní, encès, no es va poder aguantar més i, tal com podem veure en la repetició, va excedir-se amb l'estudiant.

Photobucket

La víctima i el botxí, cara a cara: a l'esquerra, Josep Cuní atrapat in fraganti per les càmeres de televisió en el moment de fer el seu gest obscè. A la dreta, Pere Duran, la víctima innocent, minuts abans que una agressió sexual convertís la seva vida en un infern.


Aquest, va aguantar fins el final del programa amb els ulls negats de llàgrimes, però tot just s'acabà l'entrevista va córrer a denunciar l'agressió i va ser ingressat a l'Hospital Clínic afectat d'una forta ansietat. A hores d'ara, els serveis psiquiàtrics de d'aquest centre han comunicat que caldrà esperar uns mesos per veure com el noi es recupera de l'impacte. Així mateix, han demanat que, cara el judici, a l'estudiant se li permeti declarar sense haver de veure-li la cara a l'agressor.

En resposta a l'agressió (¡cap agressió sense resposta!), els estudiants duran (Pere) a terme accions de protesta durant (Pere) tot el dia de demà: primer, es tancaran a la facultat de Geografia i Història, i després es manifestaran a les 20:00 de la tarda a la plaça Universitat per recriminar l'actitud del periodista. Amb el lema "contra violació, castració", pensen baixar Rambles avall i enfrontar-se als Mossos i a Pilar Rahola si fa falta.

dissabte, 21 de març del 2009

Carta de Boris Mir, membre del G.A.M.B.A

A conydebloc hem rebut una llarga carta de Boris Mir, el membre del G.A.M.B.A recentment fugit de la Model, que hem decidit publicar íntegrament a falta de res millor. El pròfug, tot i estar sent perseguit intensament per la policia, va tenir temps i valor de ficar-se a la manifestació de dimecres al vespre i n’ha transmès algunes impressions:

«Unes ratlles sobre el que vaig veure succeir a la manifestació de dimecres en protesta del desallotjament de la Universitat Central. Sí, tot i ser militant del G.A.M.B.A i haver estat jugant en algun moment amb la idea d’atemptar directament contra la tancada, la manifestació havia estat convocada principalment a través d’internet, amb gran rapidesa i força espontaneïtat, i només això ja la feia atractiva al meu intel·lecte post-modern. Els assistents no eren únicament els de sempre, amb les seves proclames estúpides. Força estudiants de debò, alguns que tenen beques i concentren els seus esforços en tirar endavant un doctorat, algun professor. Per descomptat, també els de sempre, però aquesta era la gràcia, em penso: la circulació dels vídeos de les pallisses dels mossos havia despertat alguna cosa en tots, i fins i tot als perfectes filldeputistes no ens feia res anar, ni que fos per una estona, amb els pesats de les assemblees.

La cosa era bonica quan vam començar a caminar cap avall pel carrer Pelai, però arribant a la Plaça Catalunya ja es va veure que seguiria a la perfecció el guió previst per tothom. M’explicaré a través d’un anàlisi personal dels diversos actors que van prendre part en els successos d’ahir.

1. Els mossos. Fan el que els diuen. Els hi agrada pegar, acceptem-ho, i quan els deixen anar, doncs peguen. Les porres són llargues i potser un pèl difícils de controlar. Si un nen de deu anys es posa al mig i estàs anant a aquell ritme frenètic, és normal que no tinguis temps de reaccionar. Si és un fotògraf, igual. Si no volen excessos de violència, que posin policies grassos, pacífics i baixets. Ara, em penso que clamar ara contra els mossos és, a part de classista (a diferència dels estudiants, feien la seva feina, i tampoc, segurament, per un sou desorbitant), absurd.

2. Els manifestants animosos. Es dividien fonamentalment en dos grups:

a. Els que els preocupa. Semblen assumir, encertadament, que la violència és una forma com una altra del diàleg polític. El problema és que pocs d’ells es plantegen realment que, aplicant-la tan exactament on i com l’autoritat ho espera, no faran res més que rebre garrotades i alguna detenció.

b. Els que tant se’ls en fot. Per aquests, la qüestió és que els escalfin i si poden escalfar algú, fantàstic. Guiats per algú, podrien ser útils per alguna cosa (com els mossos), però donada la manca absoluta de lideratge, no són bons per res. Aplicant la violència tan exactament on i com l’autoritat ho espera, no faran res més que rebre garrotades i alguna detenció; però això per ells no és un problema.

També és veritat que tots dos grups comparteixen la il·lusió de poder explicar d’aquí uns anys que van lluitar i que creuen viure una veritable situació d’injustícia. El més trist és que, si l’autoritat no els extirpa del sistema amb contundència, que si al dia següent totes les mares de les cases benestants diuen “ai pobrets” és perquè una bona part d’ells són els fills de la classe privilegiada i l’altra, els seus amics.

3. Els manifestants que fan bulto. Són un grup considerable. Molts estaven realment molestos amb el que havia passat i volien demostrar-ho amb la seva presència i els seus crits. Eren allà també una mica per veure què, perquè se sabés que no els hi era igual, per demanar alguna cosa. Formarien la massa necessària per a qualsevol moviment amb cara i ulls, però sempre i quant veiessin que aquest moviment no és com el d’un pollastre decapitat. Alguns potser van quedar-se massa estona mirant i van rebre igual que els altres tot i no haver fet res per merèixer-ho.

4. Els fotògrafs. La policia s’obre per deixar-los passar a fer fotos; la gent aixeca les mans i posa cara violenta quan els brillen els flaixos; els fotògrafs alteren clarament el ritme de la cosa; s’aparten i els altres carreguen. Un excés de zel professional els porta a rebre de tant en tant, quan es fiquen massa al mig. Però és que és la pròpia essència del que volen transmetre el que fa que els lesionin. Ells insisteixen en que les seves càmeres són mers receptors i transmissors d’imatges, que només fan la seva feina i que no volen ser notícia, però qualsevol que hi reflexioni una mica, veurà que dir això, no només és mentida, sinó que és hipòcrita perquè ells fan la notícia.

Conclusions:

Els mossos podrien canviar les maneres: o aprenen a coaccionar bé els mitjans, o actuen més humanament. Més que res, perquè després encara pot ser que siguin els únics que hi perdin de debò —la feina, etc.

Els manifestants animosos, podrien pensar alguna cosa nova. Aturar-se a cada barrera policial del trajecte per jugar a provocar els mossos fins que sembla que són a punt de carregar i aleshores marxar a la següent fins que, a la darrera, com que ja no hi ha on anar, la provocació s’allargui fins que es produeix la càrrega, no em sembla que sigui una forma massa efectiva de queixar-se de res. Més aviat converteix les manifestacions en un succedani de les processons medievals del Corpus Christi. O en un Port Aventura massoquista. Això sí, podran explicar moltes batalletes i sentir-se molt maltractats quan es vegin per la tele. I crearan “debat ciutadà” (¡oh!) sobre la violència policial. Au va.

Els altre manifestants. Si realment se senten una mica identificats amb la causa, podrien animar-se a portar-la cap a alguna banda; no sembla que els que ho hagin fet fins ara hagin tingut cap èxit.o:p>

Els fotògrafs podrien callar la puta boca d’una vegada. Si no volen rebre, que no s’hi fiquin; els manifestants també tenen càmeres, i ells pretenen ocupar una posició propera a la dels estudiants, però gràcies a la seva intervenció, ja ningú parla dels motius de fons del conflicte. Em sembla recordar que tenia a veure amb un pla d’estudis…»


Heus ací la direcció que sembla que prendran les properes accions dels anti-bolonya.

diumenge, 15 de març del 2009

Dos atemptats simultanis del G.A.M.B.A (Grup per l’Alliberament i la Mobilització del Barceloní Amargat) en un matí desgraciat


A les 13:30 hores d’aquest diumenge esplèndid, els terroristes del G.A.M.B.A han revoltat les sales d’espera de l’hospital de la Vall d’Hebron a la vegada que assassinaven un grapat de conductors impacients que martiritzaven als vianants amb les seves botzines. Segons fonts policials, la coincidència dels dos atemptats ha estat pura casualitat. Analitzem els atemptats amb l’atenció que es mereixen:

- Un escamot del grup terrorista format per 10 barcelonins en procés de selecció ha irromput en la sala d’espera d’urgències de l’Hospital de la Vall d’Hebron disfressats de gamba. Els activistes s’han dispersat rabent per diferents sales d’espera de l’hospital i a les 13:30 ha començat l’extermini. Els joves han assassinat unes 20 persones que es queixaven de l’espera. Al crit de paciència! els terroristes han matat persones indignes que no mereixem patir. Els facultatius del centre, tot i lamentar la mort de tanta gent han agraït la tasca educativa del grup terrorista i recorden que no cal anar a urgències si tenim mal de panxa o si ens hem tallat pelant patates.

- Mentrestant al carrer Bertran del barri del Putxet una dotzena de cotxes aturats feien sonar el clàxon perquè portaven més d’un minut aturats. Però l’orquestra ha durat poc perquè Melcior Deulofeu ha aparegut amb una caixa de kleenex que anava oferint a cada conductor. Perdoni, ¿vol un paquet de mocadors kleenex? ¿Que li faria res deixar de tocar la botzina? Cotxe a cotxe, el terrorista de Vallvidrera, demanava silenci educadament. Però no hi havia manera, tothom a fer sonar el clàxon. Quan ha arribat a l’últim cotxe, Deulofeu ha refet el camí en sentit contrari però aquest cop, cada cotxe era un tret, una mort. Com a les pel·lícules, els caps dels conductors assassinats queien sobre el volant. Els crits de pànic dels passatgers de cada cotxe quedaven ofegats pel so de les botzines. El carrer Bertran s’ha convertit en un cul de sac i la policia encara treballa recollint els nombrosos cadàvers. Deulofeu ha deixat una nota sobre el parabrises del primer cotxe i ha tocat el dos muntat sobre un porc senglar direcció Sant Cugat. Transcrivim la nota:


Barcelonins,

Mateu als motoristes que conduexien ciclomotors ensordidors. Mateu als nens que ens fan escoltar la seva música al metro. Mateu als amos que deixen cagar els seus gossos arreu. Mateu als taxistes que juguen amb les revolucions per fer pujar el taxímetre. Doneu vida al G.A.M.B.A!


La policia treballa qui-sap-lo i la conselleria d'interior demana als ciutadans participació per acabar amb el G.A.M.B.A que va començar com una brometa i s'està convertint en un problema comparable al Cacaolat: No podem permetre que el brik de cacaolat ens taqui tota la vida. Que l'abrefàcil sigui fàcil ja.


dimecres, 4 de març del 2009

La veu del soci

¿El G.A.M.B.A té collons d'atemptar a Sant Roc? Fora policia, necessitem una cèl·lula terrorista.
¡Comando a Badalona ja!


Mercè de Badalona


Que el G.A.M.B.A t'escolti Mercè.
Els vostres desitjos terroristes a conydebloc@gmail.com