Jordi Bilbeny: "De festa, demaneu un mollet"

Jordi Bilbeny és a punt de publicar el seu nou treball, en el qual s’endinsa en el terreny de la filologia, deixant una mica de banda, en aquesta ocasió, la literatura i la història. El llibre es titula (recordeu, nens, que no s’escriu titola) “Nyam, que no Ñam”, i desvetlla, un cop més, alguns aspectes desconeguts de l’espoli cultural a què ens sotmeteren els malvats castellans. Aquest cop, però, Bilbeny abandona l’alta cultura per centrar-se en l’alimentació, un aspecte sovint poc treballat però fonamental.

L’anem a veure a casa seva i ens rep alegrament i ens fa passar al seu estudi. «¿Quines sorpreses conté el llibre?», li preguntem sense embuts quan ens hem assegut. L’autor de “Cristòfor Colom: Príncep de Catalunya” i “La descoberta catalana d'Amèrica: Una reflexió sobre la manipulació de la Història” no es fa pregar: «en aquesta ocasió he decidit treure a la llum la manera com, sistemàticament, des del segle XVII, els monarques castellans i els seus acòlits van prendre’ns bona part dels productes alimentaris que eren típics de la nostra terra.» Ens el mirem bocabadats.

«¿Han sentit mai a parlar dels espàrrecs de Tudela?», ens pregunta. Per descomptat, que n’hem sentit a parlar. Ens treu una reproducció fotogràfica d’un document que data de 1648. «Doncs sapigueu que mai no hi havia hagut espàrrecs a Navarra abans de la Guerra dels Segadors. Com a part de les represàlies que els espanyols van prendre contra nosaltres. Aquest document, en què es conserva l’interrogatori que es va fer al pagès Joan Maria Tutusaus, prova que el secret per la producció d’aquests espàrrecs va ser robat a un català, concretament, de Tordera, en castellà, Tudela. Tudela no és sinó una mala traducció del nom de Tordera».

Però aquest no és l’únic cas. Bilbeny ens treu una altra reproducció d’un document. És una etiqueta manuscrita del segle XVII, aparentment, de formatge de Cabrales. L’interroguem amb la mirada i somriu murri: «Segons les meves investigacions, l’any 1640, el comte duc d’Olivares va tastar, a prop de Vilassar, un excel·lent i fortíssim formatge, tal com ho explica a les seves memòries. Tan bo era, i tanta mania ens tenia als catalans (com sempre ens n’han tinguda), que va decidir que un producte d’aquestes característiques s’havia de produir a la seva terra i no pas aquí, de manera que va forçar el trasllat de tota la producció de formatge, amb els animals i els pastors inclosos, a certa població de Castella que, en aquell moment, tenia un altre nom. Els pobres pastors catalans, van ser obligats a treballar en aquell país i a castellanitzar el nom del seu formatge. En aquesta ocasió, un d’ells, però, va equivocar-se i, tot i que intentà esmenar l’error, no va poder amagar la seva veritable procedència». Demana que ens fixem bé en l’etiqueta. En fer-ho ens adonem que la segona a sembla clarament escrita sobre una i anterior. «No en tinc cap dubte, els pastors que van portar el formatge a aquell lloc i que van donar nom al poble eren de Cabrils».

Ara, sens dubte el més sorprenent és el darrer cas que ens exposa. «Al segle XVII, els habitants de Mollet preparaven una beguda amb base de rom, sucre, llima, menta i gel picat. El 1632, veiem com monsenyor Martorià Sabater, prevere, en el seu «De arte cockteliaribus», escrit originàriament en llatí, parla d’una beguda que, en la traducció castellana, l’única que se’ns ha conservat (i jo em pregunto, ¿és casual?), rep ja el nom de mojito. Ara bé, el traductor s’oblida d’esborrar la frase que diu que aquest nom “le viene del nombre del pueblo donde por veç primera se fizo”. Em sembla evident que no hi ha dubte: Sabater era vallesà de naixement i convenciment i està fent referència a un poble del seu país: mojito no és més que la traducció (¡la usurpació!) del topònim català Mollet. Queda demostrat, per tant, que el mojito, disculpi, a partir d’ara haurem de dir el mollet, és una beguda tan catalana com ho són les Aromes de Montserrat».

Hem de donar fi a l’entrevista: «home, si us digués totes les descobertes, ningú no compraria el llibre!», diu enriolat l’historiador. Marxem sense poder esperar a tenir a les mans aquesta nova publicació que qui sap si no ens permetrà demanar, per acompanyar la nostra botifarra de Vic, enlloc d’un Ribera del Duero, un Riba del Ter.