Nova amenaça animal a Catalunya

Sortim d’una desgràcia per caure en una altra. I aquest cop, toca de ben a prop la capital. Un lector de conydebloc ens ha enviat un correu electrònic informant-nos que fa dos dies que ha pogut observar, a prop de casa seva, a Sant Gervasi, un ramat d’uns petits animals molt curiosos: semblen pingüins, però en acostar-s’hi hom pot veure que del seu cap emplomallat en neixen dues orelles que recorden les de conill.

El nostre lector, pel que veiem un bon coneixedor de l’antiga fauna del país, ens deia que pensava que podia tractar-se de pingüills, un ocell estranyament emparentat amb l’ornitorrinc. En sentir-ho, evidentment, ens hem traslladat emocionats al barri de Sant Gervasi. I ha estat difícil, però hem aconseguit fer fotos de diversos exemplars i confirmar la notícia.

Avui dia tothom pensava que el pingüill estava extingit. Es tracta d’un ocell d’uns trenta centímetres que, antigament, havien estat molt habituals a Catalunya, fins al punt de convertir-se en l’animal nacional. De fet, quan els descobridors catalans de l’Antartida van veure pingüins per primer cop van exclamar sorpresos: “¡són com pingüills, però sense orelles!”. Amb tot, en el decret de Nova Planta, Felip V, proposant-se la destrucció sistemàtica dels símbols de la terra, en va prohibir la tinença i en va decretar la caça indiscriminada. Aquesta activitat l’havia dut a la pràctica desaparició, i de fet, fins avui pensàvem que la bèstia havia desaparegut totalment.

Un grup de pingüills corren alegres pel carrer Calvet.

Aquest descobriment, doncs, és una bona notícia pels curiosos i pels estudiosos, però no pas per la seguretat nacional. El pingüill, quan és criat en captivitat, esdevé un animal dolç i amable. En llibertat, però, adopta uns comportaments molt peculiars. A primera vista, sembla igualment un ésser simpàtic que camina de manera divertida, fa gestos afectuosos i, a més, s’alimenta de tota mena de deixalles, de manera que no cal patir perquè se’ns mengi. Ara bé, els pingüills són veritables màquines del vici: a la mínima que es trobin en relació numèrica superior a 10 a 1 davant un individu de raça humana, no dubtaran en abraonar-se-li al damunt i intentar-lo violar per tots els forats possibles amb els seus petits fal·lus; les femelles també acostumen a afegir-se aleshores a la festa, a la qual participen refregant-se contra tot i més i acoblant-se als mascles .

Que no els confongui la seva mida reduïda: un cop calents, els pingüills tenen una força descomunal i són capaços de tombar qualsevol. A més, són uns veritables sibarites, i sovint no es conformaran tan sols amb penetrar el subjecte: les pallisses, els enmanillaments, l’ús d’objectes punxeguts. Això sí, en acabar, el grup sencer que ha comès la violació, si la víctima no fuig corrents, no deixaran de fumar una cigarreta al seu costat tot acaronant-li els cabells mentre li xiuxiuegen paraules dolces en un idioma incomprensible.

Per tot això, des de conydebloc recomanem a tots els habitants del barri de Sant Gervasi que no surtin sols de casa excepte en cas que vulguin gaudir d’una experiència sexual insòlita i violenta. Continuarem informant al minut de la notícia.

Josep Anglada salva la Plana de Vic del galliporc

L’amenaça del galliporc ha remès definitivament després d’haver provocat 154 morts a Osona —disculpin que no seguíssim el degoteig de víctimes dia a dia, estàvem ocupats fent altres coses, com ara res. El cas és que ahir, Josep Anglada, líder de Plataforma per Catalunya, va voler resoldre l’assumpte a la seva manera. Després d’untar-se amb sang humana, va demanar que el deixessin sol al bell mig de la plaça Major de Vic i va esperar que el temible galliporc aparegués.

La bèstia de la Plana (parlem del galliporc), atreta per l’olor que desprenia Anglada, va sortir del seu catau, va travessar la vila i, a tres quarts de nou del vespre, va plantar-se davant el polític osonenc. Aquest va obrir-se la camisa cridant i el va arremetre bramant salvatgement. El combat, a vida o mort, va ser seguit, a més de per tota la ciutat, per les càmeres de la televisió local i per un redactor de conydebloc, que lamenta dir que va perdre tots els seus estalvis en apostar-los a favor del galliporc.

Anglada, expert coneixedor de les arts marcials orientals i, sorprenentment, de les tècniques dels més salvatges caçadors de camells berbers, va demostrar que les seves dots de lluitador no es limiten a l’arena política. En un primer moment, l’animal el va capturar amb les seves terribles urpes de pollastre i li va fer provar el gust del terra de la plaça, però, de seguida, l’heroi vigatà va reaccionar amb duresa i va propinar un cop de colze a les costelles de salvatgina.

Després d’això, es va entrar a la fase tàctica del combat. Tots dos animals havien comprovat la força del seu adversari i no gosaven deixar-lo anar. Durant un quart d’hora, donaren voltes sobre si mateixos com lluitadors de sumo abraçats al mig del ring. El públic es mossegava les ungles. Els seguidors del galliporc rugien i els d’Anglada insultaven el plumífer adversari.

De sobte, quan semblava que Anglada començava a donar algun signe de debilitat, va decidir jugar-s’ho el tot pel tot. Amb un moviment ràpid de maluc, va trencar la cintura del seu adversari que va quedar amb el coll exposat, error imperdonable que Anglada no va deixar passar. Amb fúria demolidora li va mossegar la jugular. A partir d’aquí, poca més història: el terror d'Osona (ara sí que parlem de l’humà) sabia que si se’n deixava anar era home mort, de manera que va mantenir-s’hi enganxat fins que va separar-li el coll del cos.

Anglada era ja el guanyador i només li quedava realitzar l’esquarterament i posterior escampament de vísceres del vençut per la plaça Major, tota una tradició d’arrel celtibèrica. Va tardar en 1’08”57, temps que el va deixar ben a prop del rècord mundial de l’especialitat, que és de 1’08”04. Li desitgem sort en properes ocasions.

Anglada, esgotat després del combat, no va ser capaç de fer gaires declaracions. Va dir, això sí, que s’alegrava d’haver deslliura’t la comarca d’una plaga com aquella, i que esperava deslliurar-la de moltes altres.

Anglada abandonant la plaça Major de Vic mentre alguns dels seus companys de partit recullen les restes escampades del galliporc.

G.AM.B.A celebra l’arribada del 2009 amb un atemptat contra les botigues Natura de Barcelona

L’any comença amb bon peu pel grup terrorista de Barcelona. Si ahir veiem una explosió amb una fotografia preciosa gràcies al muntatge dels col•legues bascos, avui és el torn dels catalans.

En un dels atemptats més espectaculars -l’adjectiu comodí del gremi periodístic- dels últims anys, el grup terrorista G.A.M.B.A (Grup per l'Alliberament i la Mobilització del Barceloní Amargat) ha trasbalsat la ciutat de les patates braves. A les 07:30 hores d’aquest matí rúfol, la ciutat de Núria Feliu s’ha convertit en una foguera que ha sorprès fins i tot als corredors matiners de la carretera de les aigües. Els detonadors que els terroristes havien col•locat en totes les botigues Natura de Barcelona han explotat a la vegada provocant un espectacle lumínic sensacional. Les autoritats locals han definit l’atac com “una tragèdia per la millor botiga del món”. Els centenars de turistes aplegats a la plaça Catalunya han destacat la bellesa de l’explosió tot recordant la cerimònia d’inauguració dels jocs olímpics de Pequín. I és que des del Born fins a Sarrià Barcelona ha quedat il•luminada com mai. Fins i tot La Vanguardia s’ha fet ressò de l’atac destacant la lluminositat de Barcelona, "la ciudad más oscura de Europa tan solo iluminada con las corridas de José Tomás. Acciones como las del grupo G.A.M.B.A demuestran que la paciencia de los contribuyentes está llegando a su fin. Barcelona está muy oscura pero usted la puede iluminar con el flash de la cámara que La Vanguardia regala por tan solo 100 euros".

Els artefactes de G.A.M.B.A tot i no ser gaire potents (potser a causa de la crisi... ¿Hi ha alguna cosa que no sigui a causa de la crisi?) han multiplicat el seu efecte quan han contactat amb l’encens i els materials inflamables que omplen els prestatges de les botigues més perfumades de la ciutat. Els locals de Natura han quedat destrossats però tal com ens ha assegurat el responsable de Natura a Catalunya José Rodríguez de Vidal, les botigues Natura tornaran a l’activitat habitual en pocs dies. Rodríguez de Vidal ha condemnat l’atemptat i ha admès haver rebut amenaces per part de G.A.M.B.A sobretot des de la publicació del disc “Natura experience” que ha tingut molt èxit entre la clientela verda.

No sabem si aquest atemptat és l’inici d’una sèrie de temptatives múltiples o si ben al contrari es tracta d’un atac aïllat. Els nostres experts en terrorisme barceloní asseguren que G.A.M.B.A està més viu que mai i que la detenció de Boris Mir -membre fundador del grup- ha revifat l’interès del jovent barceloní, que s’adreça al 010 preguntant què s’ha de fer per cremar en nom de G.A.M.B.A?

La figura de Boris Mir centrarà la nostra atenció en els propers dies perquè ben aviat seran publicades les seves memòries sota el títol Boris Mir. La història d’un barceloní amargat. El professor de secundària que va fundar el grup terrorista G.A.M.B.A.

El G.A.M.B.A. perpetra un nou atemptat per felicitar les festes nadalenques.

El terrorífic grup terrorista G.A.M.B.A ha actuat de nou aquesta tarda a dos quarts de vuit. Cap a les set, un home de veu aguda ha trucat a les nostres oficines (conydebloc recorda cada vegada més al diari Egin en els bons temps de la cosa basca). Ha advertit que s’estava a punt de cometre un nou atemptat i ha tallat la comunicació al crit de «¡Visca Barcelona lliure! ¡Bon Nadal Imma Mayol!». Tan sols mitja hora més tard, abans que la policia hagués pogut copsar el significat de la trucada, un grup d’encaputxats ha baixat d’un cotxe negre a la plaça Francesc Macià i ha incendiat brutalment l’arbre de Nadal ecològic que s’hi ha instal•lat. Els encaputxats han tornat a pujar a l’automòbil i han fugit rebent entre ràfegues de metralladora. Alguns pobres han pogut escalfar-se les mans a les restes de l’avet, que han seguit calentes durant hores. Poca estona després de l’esdeveniment, la redacció de conydebloc ha rebut aquesta original postal nadalenca que publiquem, no perquè no condemnem les accions del grup terrorista, però sí perquè sabem que els altres mitjans no es faran ressò del rerafons humà dels atemptats dels nostres terroristes més originals.

Bon Nadal, estimats lectors,
per pocs que sigueu.

Jordi Bilbeny: "De festa, demaneu un mollet"

Jordi Bilbeny és a punt de publicar el seu nou treball, en el qual s’endinsa en el terreny de la filologia, deixant una mica de banda, en aquesta ocasió, la literatura i la història. El llibre es titula (recordeu, nens, que no s’escriu titola) “Nyam, que no Ñam”, i desvetlla, un cop més, alguns aspectes desconeguts de l’espoli cultural a què ens sotmeteren els malvats castellans. Aquest cop, però, Bilbeny abandona l’alta cultura per centrar-se en l’alimentació, un aspecte sovint poc treballat però fonamental.

L’anem a veure a casa seva i ens rep alegrament i ens fa passar al seu estudi. «¿Quines sorpreses conté el llibre?», li preguntem sense embuts quan ens hem assegut. L’autor de “Cristòfor Colom: Príncep de Catalunya” i “La descoberta catalana d'Amèrica: Una reflexió sobre la manipulació de la Història” no es fa pregar: «en aquesta ocasió he decidit treure a la llum la manera com, sistemàticament, des del segle XVII, els monarques castellans i els seus acòlits van prendre’ns bona part dels productes alimentaris que eren típics de la nostra terra.» Ens el mirem bocabadats.

«¿Han sentit mai a parlar dels espàrrecs de Tudela?», ens pregunta. Per descomptat, que n’hem sentit a parlar. Ens treu una reproducció fotogràfica d’un document que data de 1648. «Doncs sapigueu que mai no hi havia hagut espàrrecs a Navarra abans de la Guerra dels Segadors. Com a part de les represàlies que els espanyols van prendre contra nosaltres. Aquest document, en què es conserva l’interrogatori que es va fer al pagès Joan Maria Tutusaus, prova que el secret per la producció d’aquests espàrrecs va ser robat a un català, concretament, de Tordera, en castellà, Tudela. Tudela no és sinó una mala traducció del nom de Tordera».

Però aquest no és l’únic cas. Bilbeny ens treu una altra reproducció d’un document. És una etiqueta manuscrita del segle XVII, aparentment, de formatge de Cabrales. L’interroguem amb la mirada i somriu murri: «Segons les meves investigacions, l’any 1640, el comte duc d’Olivares va tastar, a prop de Vilassar, un excel·lent i fortíssim formatge, tal com ho explica a les seves memòries. Tan bo era, i tanta mania ens tenia als catalans (com sempre ens n’han tinguda), que va decidir que un producte d’aquestes característiques s’havia de produir a la seva terra i no pas aquí, de manera que va forçar el trasllat de tota la producció de formatge, amb els animals i els pastors inclosos, a certa població de Castella que, en aquell moment, tenia un altre nom. Els pobres pastors catalans, van ser obligats a treballar en aquell país i a castellanitzar el nom del seu formatge. En aquesta ocasió, un d’ells, però, va equivocar-se i, tot i que intentà esmenar l’error, no va poder amagar la seva veritable procedència». Demana que ens fixem bé en l’etiqueta. En fer-ho ens adonem que la segona a sembla clarament escrita sobre una i anterior. «No en tinc cap dubte, els pastors que van portar el formatge a aquell lloc i que van donar nom al poble eren de Cabrils».

Ara, sens dubte el més sorprenent és el darrer cas que ens exposa. «Al segle XVII, els habitants de Mollet preparaven una beguda amb base de rom, sucre, llima, menta i gel picat. El 1632, veiem com monsenyor Martorià Sabater, prevere, en el seu «De arte cockteliaribus», escrit originàriament en llatí, parla d’una beguda que, en la traducció castellana, l’única que se’ns ha conservat (i jo em pregunto, ¿és casual?), rep ja el nom de mojito. Ara bé, el traductor s’oblida d’esborrar la frase que diu que aquest nom “le viene del nombre del pueblo donde por veç primera se fizo”. Em sembla evident que no hi ha dubte: Sabater era vallesà de naixement i convenciment i està fent referència a un poble del seu país: mojito no és més que la traducció (¡la usurpació!) del topònim català Mollet. Queda demostrat, per tant, que el mojito, disculpi, a partir d’ara haurem de dir el mollet, és una beguda tan catalana com ho són les Aromes de Montserrat».

Hem de donar fi a l’entrevista: «home, si us digués totes les descobertes, ningú no compraria el llibre!», diu enriolat l’historiador. Marxem sense poder esperar a tenir a les mans aquesta nova publicació que qui sap si no ens permetrà demanar, per acompanyar la nostra botifarra de Vic, enlloc d’un Ribera del Duero, un Riba del Ter.

El grup terrorista G.A.M.B.A torna a actuar. Aquest cop contra els estossegadors culturals

El G.A.M..B.A (Grup per l’Alliberament i la Mobilització del Barceloní Amargat) ha mostrat la seva fortalesa en un atemptat sense precedents. En contra de les últimes informacions que asseguraven un desànim de la cúpula del grup a causa del poc ressò dels seus últims atacs, el G.A.M.B.A va tornar a aparèixer ahir a la nit. Els terroristes van assaltar una sala d’un cinema cèntric i van disparar dos trets a la boca d’una senyora que havia estossegat en repetides ocasions. Els terroristes van aprofitar un badall de la víctima -la policia científica encara treballa en la identificació del cos que ha quedat molt desfigurat- per disparar sense pietat causant-li la mort. Aquest bloc ha tingut accés al comunicat en el que el grup G.A.M.B.A reivindica l’assassinat:

La senyora P. P., estossegadora cultural, feia molts anys que dedicava la seva vida a omplir d’estossecs totes les sales de la nostra ciutat. L’assassinat d’aquesta nit és un acte de justícia social que de ben segur agrairan tots els barcelonins. Les últimes paraules de P.P van ser: tinc una son... [...] El G.A.M.B.A és l’únic grup que vetlla pels interessos del barceloní i així serà fins que la nostra ciutat i els nostres conciutadans deixin de fotre’ns pel cul.

El redactor d’aquesta notícia no pot aplaudir la mort de ningú però voldria acabar aquesta crònica proposant nous atemptats:

- Els cinemes que permeten l’ingestió de crispetes.
- Els nous arbres de Nadal de la ciutat.
- Els conductors d’autobús que no saluden.
- Els cabrons que duen l' mp3, mp4 o la puta mare que els va parir a tot volum i ens putegen l'existència o el trajecte.
- Els comercials (ets un comercial cabró! Li deia Ciceró al seu esclau traïdor) que assalten els vianants venent targetes Citybank o promocions de Metges sense fronteres, Intermón Oxfam, etc

I vosaltres estimats lectors, què voldríeu que atemptessin els nostres terroristes de capçalera?

Advertència del G.A.M.B.A.

El G.A.M.B.A. (Grup per l'Alliberament i la Mobilització del Barceloní Amargat) ha manifestat, en un comunicat que va enviar dilluns als Matins de Josep Cuní, que deplora l’actual campanya de l’Ajuntament «en què la silueta d’un home vell, amb boina i llavi inferior més sortit del compte, pensa, cal entendre que amb joia, que viu “en una ciutat en què el turisme crea més de 65.000 llocs de treball directes” (quantitat que, per altra banda, sense tenir ni idea del seu significat real —no som demògrafs ni demòcrates—, no ens impressiona especialment damunt una població de milió i mig)».

Els terroristes no comprenen la intenció d’una campanya d’aquestes característiques. «¿Per què pretenen que el ciutadà mig comprengui les virtuts del turisme? ¿Que potser hi ha gent que es queixa perquè han convertit la ciutat en un parc temàtic? ¿O es tracta només d’una guerra psicològica per aixafar les esperances dels que encara resisteixen?»

Els autors del comunicat també es pregunten amb viu interès si entre els 65.000 es compten també les prostitutes i carteristes de les Rambles i els venedors paquistanesos de cervesa, i acaben anunciant accions directes «si l’Ajuntament no atura aquest dispendi en publicitat subnormal». Per altra banda, també recomanen vivament escoltar el primer disc de Manel.

El mateix dilluns a la nit, tres dels dits cartells van ser atacats violentament i destruïts. Els terroristes no van reivindicar les accions, i les autoritats no saben encara si l’actuació els pot ser imputada (que no amputada). Des de les altes instàncies s’ha manifestat darrerament un cert temor que el perillós grup estigui captant seguidors que podrien actuar pel seu propi compte i ser encara més difícils de controlar.

Josep Cuní, per la seva banda, amb retòrica fluïda, pirotècnia verbal, fanfàrria adjectival i sense que els espectadors amb prou feines ho advertissin, va ser capaç de lligar la lectura del comunicat amb la presentació d'un reportatge d’un taller (sí, sí, un TALLER) de dansa del ventre per dones maltractades de més de cinquanta anys. I singles.