A conydebloc hem rebut una llarga carta de Boris Mir, el membre del G.A.M.B.A recentment fugit de la Model, que hem decidit publicar íntegrament a falta de res millor. El pròfug, tot i estar sent perseguit intensament per la policia, va tenir temps i valor de ficar-se a la manifestació de dimecres al vespre i n’ha transmès algunes impressions:
«Unes ratlles sobre el que vaig veure succeir a la manifestació de dimecres en protesta del desallotjament de la Universitat Central. Sí, tot i ser militant del G.A.M.B.A i haver estat jugant en algun moment amb la idea d’atemptar directament contra la tancada, la manifestació havia estat convocada principalment a través d’internet, amb gran rapidesa i força espontaneïtat, i només això ja la feia atractiva al meu intel·lecte post-modern. Els assistents no eren únicament els de sempre, amb les seves proclames estúpides. Força estudiants de debò, alguns que tenen beques i concentren els seus esforços en tirar endavant un doctorat, algun professor. Per descomptat, també els de sempre, però aquesta era la gràcia, em penso: la circulació dels vídeos de les pallisses dels mossos havia despertat alguna cosa en tots, i fins i tot als perfectes filldeputistes no ens feia res anar, ni que fos per una estona, amb els pesats de les assemblees.
La cosa era bonica quan vam començar a caminar cap avall pel carrer Pelai, però arribant a la Plaça Catalunya ja es va veure que seguiria a la perfecció el guió previst per tothom. M’explicaré a través d’un anàlisi personal dels diversos actors que van prendre part en els successos d’ahir.
1. Els mossos. Fan el que els diuen. Els hi agrada pegar, acceptem-ho, i quan els deixen anar, doncs peguen. Les porres són llargues i potser un pèl difícils de controlar. Si un nen de deu anys es posa al mig i estàs anant a aquell ritme frenètic, és normal que no tinguis temps de reaccionar. Si és un fotògraf, igual. Si no volen excessos de violència, que posin policies grassos, pacífics i baixets. Ara, em penso que clamar ara contra els mossos és, a part de classista (a diferència dels estudiants, feien la seva feina, i tampoc, segurament, per un sou desorbitant), absurd.
2. Els manifestants animosos. Es dividien fonamentalment en dos grups:
a. Els que els preocupa. Semblen assumir, encertadament, que la violència és una forma com una altra del diàleg polític. El problema és que pocs d’ells es plantegen realment que, aplicant-la tan exactament on i com l’autoritat ho espera, no faran res més que rebre garrotades i alguna detenció.
b. Els que tant se’ls en fot. Per aquests, la qüestió és que els escalfin i si poden escalfar algú, fantàstic. Guiats per algú, podrien ser útils per alguna cosa (com els mossos), però donada la manca absoluta de lideratge, no són bons per res. Aplicant la violència tan exactament on i com l’autoritat ho espera, no faran res més que rebre garrotades i alguna detenció; però això per ells no és un problema.
També és veritat que tots dos grups comparteixen la il·lusió de poder explicar d’aquí uns anys que van lluitar i que creuen viure una veritable situació d’injustícia. El més trist és que, si l’autoritat no els extirpa del sistema amb contundència, que si al dia següent totes les mares de les cases benestants diuen “ai pobrets” és perquè una bona part d’ells són els fills de la classe privilegiada i l’altra, els seus amics.
3. Els manifestants que fan bulto. Són un grup considerable. Molts estaven realment molestos amb el que havia passat i volien demostrar-ho amb la seva presència i els seus crits. Eren allà també una mica per veure què, perquè se sabés que no els hi era igual, per demanar alguna cosa. Formarien la massa necessària per a qualsevol moviment amb cara i ulls, però sempre i quant veiessin que aquest moviment no és com el d’un pollastre decapitat. Alguns potser van quedar-se massa estona mirant i van rebre igual que els altres tot i no haver fet res per merèixer-ho.
4. Els fotògrafs. La policia s’obre per deixar-los passar a fer fotos; la gent aixeca les mans i posa cara violenta quan els brillen els flaixos; els fotògrafs alteren clarament el ritme de la cosa; s’aparten i els altres carreguen. Un excés de zel professional els porta a rebre de tant en tant, quan es fiquen massa al mig. Però és que és la pròpia essència del que volen transmetre el que fa que els lesionin. Ells insisteixen en que les seves càmeres són mers receptors i transmissors d’imatges, que només fan la seva feina i que no volen ser notícia, però qualsevol que hi reflexioni una mica, veurà que dir això, no només és mentida, sinó que és hipòcrita perquè ells fan la notícia.
Conclusions:
Els mossos podrien canviar les maneres: o aprenen a coaccionar bé els mitjans, o actuen més humanament. Més que res, perquè després encara pot ser que siguin els únics que hi perdin de debò —la feina, etc.
Els manifestants animosos, podrien pensar alguna cosa nova. Aturar-se a cada barrera policial del trajecte per jugar a provocar els mossos fins que sembla que són a punt de carregar i aleshores marxar a la següent fins que, a la darrera, com que ja no hi ha on anar, la provocació s’allargui fins que es produeix la càrrega, no em sembla que sigui una forma massa efectiva de queixar-se de res. Més aviat converteix les manifestacions en un succedani de les processons medievals del Corpus Christi. O en un Port Aventura massoquista. Això sí, podran explicar moltes batalletes i sentir-se molt maltractats quan es vegin per la tele. I crearan “debat ciutadà” (¡oh!) sobre la violència policial. Au va.
Els altre manifestants. Si realment se senten una mica identificats amb la causa, podrien animar-se a portar-la cap a alguna banda; no sembla que els que ho hagin fet fins ara hagin tingut cap èxit.o:p>
Els fotògrafs podrien callar la puta boca d’una vegada. Si no volen rebre, que no s’hi fiquin; els manifestants també tenen càmeres, i ells pretenen ocupar una posició propera a la dels estudiants, però gràcies a la seva intervenció, ja ningú parla dels motius de fons del conflicte. Em sembla recordar que tenia a veure amb un pla d’estudis…»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada