A les 13:30 hores d’aquest diumenge esplèndid, els terroristes del G.A.M.B.A han revoltat les sales d’espera de l’hospital de la Vall d’Hebron a la vegada que assassinaven un grapat de conductors impacients que martiritzaven als vianants amb les seves botzines. Segons fonts policials, la coincidència dels dos atemptats ha estat pura casualitat. Analitzem els atemptats amb l’atenció que es mereixen:
-Un escamot del grup terrorista format per 10 barcelonins en procés de selecció ha irromput en la sala d’espera d’urgències de l’Hospital de la Vall d’Hebron disfressats de gamba. Els activistes s’han dispersat rabent per diferents sales d’espera de l’hospital i a les 13:30 ha començat l’extermini. Els joves han assassinat unes 20 persones que es queixaven de l’espera. Al crit de paciència! els terroristes han matat persones indignes que no mereixem patir. Els facultatius del centre, tot i lamentar la mort de tanta gent han agraït la tasca educativa del grup terrorista i recorden que no cal anar a urgències si tenim mal de panxa o si ens hem tallat pelant patates.
-Mentrestant al carrer Bertran del barri del Putxet una dotzena de cotxes aturats feien sonar el clàxon perquè portaven més d’un minut aturats. Però l’orquestra ha durat poc perquè Melcior Deulofeu ha aparegut amb una caixa de kleenex que anava oferint a cada conductor. Perdoni, ¿vol un paquet de mocadors kleenex? ¿Que li faria res deixar de tocar la botzina? Cotxe a cotxe, el terrorista de Vallvidrera, demanava silenci educadament. Però no hi havia manera, tothom a fer sonar el clàxon. Quan ha arribat a l’últim cotxe, Deulofeu ha refet el camí en sentit contrari però aquest cop, cada cotxe era un tret, una mort. Com a les pel·lícules, els caps dels conductors assassinats queien sobre el volant. Els crits de pànic dels passatgers de cada cotxe quedaven ofegats pel so de les botzines. El carrer Bertran s’ha convertit en un cul de sac i la policia encara treballa recollint els nombrosos cadàvers.Deulofeu ha deixat una nota sobre el parabrises del primer cotxe i ha tocat el dos muntat sobre un porc senglar direcció Sant Cugat. Transcrivim la nota:
Barcelonins,
Mateu als motoristes que conduexien ciclomotors ensordidors. Mateu als nens que ens fan escoltar la seva música al metro. Mateu als amos que deixen cagar els seus gossos arreu. Mateu als taxistes que juguen amb les revolucions per fer pujar el taxímetre. Doneu vida al G.A.M.B.A!
La policia treballa qui-sap-lo i la conselleria d'interior demana als ciutadans participació per acabar amb el G.A.M.B.A que va començar com una brometa i s'està convertint en un problema comparable al Cacaolat: No podem permetre que el brik de cacaolat ens taqui tota la vida. Que l'abrefàcil sigui fàcil ja.
Jordi Bilbeny és a punt de publicar el seu nou treball, en el qual s’endinsa en el terreny de la filologia, deixant una mica de banda, en aquesta ocasió, la literatura i la història. El llibre es titula (recordeu, nens, que no s’escriu titola) “Nyam, que no Ñam”, i desvetlla, un cop més, alguns aspectes desconeguts de l’espoli cultural a què ens sotmeteren els malvats castellans. Aquest cop, però, Bilbeny abandona l’alta cultura per centrar-se en l’alimentació, un aspecte sovint poc treballat però fonamental.
L’anem a veure a casa seva i ens rep alegrament i ens fa passar al seu estudi. «¿Quines sorpreses conté el llibre?», li preguntem sense embuts quan ens hem assegut. L’autor de “Cristòfor Colom: Príncep de Catalunya” i “La descoberta catalana d'Amèrica: Una reflexió sobre la manipulació de la Història” no es fa pregar: «en aquesta ocasió he decidit treure a la llum la manera com, sistemàticament, des del segle XVII, els monarques castellans i els seus acòlits van prendre’ns bona part dels productes alimentaris que eren típics de la nostra terra.» Ens el mirem bocabadats.
«¿Han sentit mai a parlar dels espàrrecs de Tudela?», ens pregunta. Per descomptat, que n’hem sentit a parlar. Ens treu una reproducció fotogràfica d’un document que data de 1648. «Doncs sapigueu que mai no hi havia hagut espàrrecs a Navarra abans de la Guerra dels Segadors. Com a part de les represàlies que els espanyols van prendre contra nosaltres. Aquest document, en què es conserva l’interrogatori que es va fer al pagès Joan Maria Tutusaus, prova que el secret per la producció d’aquests espàrrecs va ser robat a un català, concretament, de Tordera, en castellà, Tudela. Tudela no és sinó una mala traducció del nom de Tordera».
Però aquest no és l’únic cas. Bilbeny ens treu una altra reproducció d’un document. És una etiqueta manuscrita del segle XVII, aparentment, de formatge de Cabrales. L’interroguem amb la mirada i somriu murri: «Segons les meves investigacions, l’any 1640, el comte duc d’Olivares va tastar, a prop de Vilassar, un excel·lent i fortíssim formatge, tal com ho explica a les seves memòries. Tan bo era, i tanta mania ens tenia als catalans (com sempre ens n’han tinguda), que va decidir que un producte d’aquestes característiques s’havia de produir a la seva terra i no pas aquí, de manera que va forçar el trasllat de tota la producció de formatge, amb els animals i els pastors inclosos, a certa població de Castella que, en aquell moment, tenia un altre nom. Els pobres pastors catalans, van ser obligats a treballar en aquell país i a castellanitzar el nom del seu formatge. En aquesta ocasió, un d’ells, però, va equivocar-se i, tot i que intentà esmenar l’error, no va poder amagar la seva veritable procedència». Demana que ens fixem bé en l’etiqueta. En fer-ho ens adonem que la segona a sembla clarament escrita sobre una i anterior. «No en tinc cap dubte, els pastors que van portar el formatge a aquell lloc i que van donar nom al poble eren de Cabrils».
Ara, sens dubte el més sorprenent és el darrer cas que ens exposa. «Al segle XVII, els habitants de Mollet preparaven una beguda amb base de rom, sucre, llima, menta i gel picat. El 1632, veiem com monsenyor Martorià Sabater, prevere, en el seu «De arte cockteliaribus», escrit originàriament en llatí, parla d’una beguda que, en la traducció castellana, l’única que se’ns ha conservat (i jo em pregunto, ¿és casual?), rep ja el nom de mojito. Ara bé, el traductor s’oblida d’esborrar la frase que diu que aquest nom “le viene del nombre del pueblo donde por veç primera se fizo”. Em sembla evident que no hi ha dubte: Sabater era vallesà de naixement i convenciment i està fent referència a un poble del seu país: mojito no és més que la traducció (¡la usurpació!) del topònim català Mollet. Queda demostrat, per tant, que el mojito, disculpi, a partir d’ara haurem de dir el mollet, és una beguda tan catalana com ho són les Aromes de Montserrat».
Hem de donar fi a l’entrevista: «home, si us digués totes les descobertes, ningú no compraria el llibre!», diu enriolat l’historiador. Marxem sense poder esperar a tenir a les mans aquesta nova publicació que qui sap si no ens permetrà demanar, per acompanyar la nostra botifarra de Vic, enlloc d’un Ribera del Duero, un Riba del Ter.
