El terrorífic grup terrorista G.A.M.B.A ha actuat de nou aquesta tarda a dos quarts de vuit. Cap a les set, un home de veu aguda ha trucat a les nostres oficines (conydebloc recorda cada vegada més al diari Egin en els bons temps de la cosa basca). Ha advertit que s’estava a punt de cometre un nou atemptat i ha tallat la comunicació al crit de «¡Visca Barcelona lliure! ¡Bon Nadal Imma Mayol!». Tan sols mitja hora més tard, abans que la policia hagués pogut copsar el significat de la trucada, un grup d’encaputxats ha baixat d’un cotxe negre a la plaça Francesc Macià i ha incendiat brutalment l’arbre de Nadal ecològic que s’hi ha instal•lat. Els encaputxats han tornat a pujar a l’automòbil i han fugit rebent entre ràfegues de metralladora. Alguns pobres han pogut escalfar-se les mans a les restes de l’avet, que han seguit calentes durant hores. Poca estona després de l’esdeveniment, la redacció de conydebloc ha rebut aquesta original postal nadalenca que publiquem, no perquè no condemnem les accions del grup terrorista, però sí perquè sabem que els altres mitjans no es faran ressò del rerafons humà dels atemptats dels nostres terroristes més originals.
Jordi Bilbeny és a punt de publicar el seu nou treball, en el qual s’endinsa en el terreny de la filologia, deixant una mica de banda, en aquesta ocasió, la literatura i la història. El llibre es titula (recordeu, nens, que no s’escriu titola) “Nyam, que no Ñam”, i desvetlla, un cop més, alguns aspectes desconeguts de l’espoli cultural a què ens sotmeteren els malvats castellans. Aquest cop, però, Bilbeny abandona l’alta cultura per centrar-se en l’alimentació, un aspecte sovint poc treballat però fonamental.
L’anem a veure a casa seva i ens rep alegrament i ens fa passar al seu estudi. «¿Quines sorpreses conté el llibre?», li preguntem sense embuts quan ens hem assegut. L’autor de “Cristòfor Colom: Príncep de Catalunya” i “La descoberta catalana d'Amèrica: Una reflexió sobre la manipulació de la Història” no es fa pregar: «en aquesta ocasió he decidit treure a la llum la manera com, sistemàticament, des del segle XVII, els monarques castellans i els seus acòlits van prendre’ns bona part dels productes alimentaris que eren típics de la nostra terra.» Ens el mirem bocabadats.
«¿Han sentit mai a parlar dels espàrrecs de Tudela?», ens pregunta. Per descomptat, que n’hem sentit a parlar. Ens treu una reproducció fotogràfica d’un document que data de 1648. «Doncs sapigueu que mai no hi havia hagut espàrrecs a Navarra abans de la Guerra dels Segadors. Com a part de les represàlies que els espanyols van prendre contra nosaltres. Aquest document, en què es conserva l’interrogatori que es va fer al pagès Joan Maria Tutusaus, prova que el secret per la producció d’aquests espàrrecs va ser robat a un català, concretament, de Tordera, en castellà, Tudela. Tudela no és sinó una mala traducció del nom de Tordera».
Però aquest no és l’únic cas. Bilbeny ens treu una altra reproducció d’un document. És una etiqueta manuscrita del segle XVII, aparentment, de formatge de Cabrales. L’interroguem amb la mirada i somriu murri: «Segons les meves investigacions, l’any 1640, el comte duc d’Olivares va tastar, a prop de Vilassar, un excel·lent i fortíssim formatge, tal com ho explica a les seves memòries. Tan bo era, i tanta mania ens tenia als catalans (com sempre ens n’han tinguda), que va decidir que un producte d’aquestes característiques s’havia de produir a la seva terra i no pas aquí, de manera que va forçar el trasllat de tota la producció de formatge, amb els animals i els pastors inclosos, a certa població de Castella que, en aquell moment, tenia un altre nom. Els pobres pastors catalans, van ser obligats a treballar en aquell país i a castellanitzar el nom del seu formatge. En aquesta ocasió, un d’ells, però, va equivocar-se i, tot i que intentà esmenar l’error, no va poder amagar la seva veritable procedència». Demana que ens fixem bé en l’etiqueta. En fer-ho ens adonem que la segona a sembla clarament escrita sobre una i anterior. «No en tinc cap dubte, els pastors que van portar el formatge a aquell lloc i que van donar nom al poble eren de Cabrils».
Ara, sens dubte el més sorprenent és el darrer cas que ens exposa. «Al segle XVII, els habitants de Mollet preparaven una beguda amb base de rom, sucre, llima, menta i gel picat. El 1632, veiem com monsenyor Martorià Sabater, prevere, en el seu «De arte cockteliaribus», escrit originàriament en llatí, parla d’una beguda que, en la traducció castellana, l’única que se’ns ha conservat (i jo em pregunto, ¿és casual?), rep ja el nom de mojito. Ara bé, el traductor s’oblida d’esborrar la frase que diu que aquest nom “le viene del nombre del pueblo donde por veç primera se fizo”. Em sembla evident que no hi ha dubte: Sabater era vallesà de naixement i convenciment i està fent referència a un poble del seu país: mojito no és més que la traducció (¡la usurpació!) del topònim català Mollet. Queda demostrat, per tant, que el mojito, disculpi, a partir d’ara haurem de dir el mollet, és una beguda tan catalana com ho són les Aromes de Montserrat».
Hem de donar fi a l’entrevista: «home, si us digués totes les descobertes, ningú no compraria el llibre!», diu enriolat l’historiador. Marxem sense poder esperar a tenir a les mans aquesta nova publicació que qui sap si no ens permetrà demanar, per acompanyar la nostra botifarra de Vic, enlloc d’un Ribera del Duero, un Riba del Ter.
El G.A.M..B.A (Grup per l’Alliberament i la Mobilització del Barceloní Amargat) ha mostrat la seva fortalesa en un atemptat sense precedents. En contra de les últimes informacions que asseguraven un desànim de la cúpula del grup a causa del poc ressò dels seus últims atacs, el G.A.M.B.A va tornar a aparèixer ahir a la nit. Els terroristes van assaltar una sala d’un cinema cèntric i van disparar dos trets a la boca d’una senyora que havia estossegat en repetides ocasions. Els terroristes van aprofitar un badall de la víctima -la policia científica encara treballa en la identificació del cos que ha quedat molt desfigurat- per disparar sense pietat causant-li la mort. Aquest bloc ha tingut accés al comunicat en el que el grup G.A.M.B.A reivindica l’assassinat:
La senyora P. P., estossegadora cultural, feia molts anys que dedicava la seva vida a omplir d’estossecs totes les sales de la nostra ciutat. L’assassinat d’aquesta nit és un acte de justícia social que de ben segur agrairan tots els barcelonins. Les últimes paraules de P.P van ser: tinc una son... [...] El G.A.M.B.A és l’únic grup que vetlla pels interessos del barceloní i així serà fins que la nostra ciutat i els nostres conciutadans deixin de fotre’ns pel cul.
El redactor d’aquesta notícia no pot aplaudir la mort de ningú però voldria acabar aquesta crònica proposant nous atemptats:
- Els cinemes que permeten l’ingestió de crispetes. - Els nous arbres de Nadal de la ciutat. - Els conductors d’autobús que no saluden. - Els cabrons que duen l' mp3, mp4 o la puta mare que els va parir a tot volum i ens putegen l'existència o el trajecte. - Els comercials (ets un comercial cabró! Li deia Ciceró al seu esclau traïdor) que assalten els vianants venent targetes Citybank o promocions de Metges sense fronteres, Intermón Oxfam, etc
I vosaltres estimats lectors, què voldríeu que atemptessin els nostres terroristes de capçalera?
El G.A.M.B.A. (Grup per l'Alliberament i la Mobilització del Barceloní Amargat) ha manifestat, en un comunicat que va enviar dilluns als Matins de Josep Cuní, que deplora l’actual campanya de l’Ajuntament «en què la silueta d’un home vell, amb boina i llavi inferior més sortit del compte, pensa, cal entendre que amb joia, que viu “en una ciutat en què el turisme crea més de 65.000 llocs de treball directes” (quantitat que, per altra banda, sense tenir ni idea del seu significat real —no som demògrafs ni demòcrates—, no ens impressiona especialment damunt una població de milió i mig)».
Els terroristes no comprenen la intenció d’una campanya d’aquestes característiques. «¿Per què pretenen que el ciutadà mig comprengui les virtuts del turisme? ¿Que potser hi ha gent que es queixa perquè han convertit la ciutat en un parc temàtic? ¿O es tracta només d’una guerra psicològica per aixafar les esperances dels que encara resisteixen?»
Els autors del comunicat també es pregunten amb viu interès si entre els 65.000 es compten també les prostitutes i carteristes de les Rambles i els venedors paquistanesos de cervesa, i acaben anunciant accions directes «si l’Ajuntament no atura aquest dispendi en publicitat subnormal». Per altra banda, també recomanen vivament escoltar el primer disc de Manel.
El mateix dilluns a la nit, tres dels dits cartells van ser atacats violentament i destruïts. Els terroristes no van reivindicar les accions, i les autoritats no saben encara si l’actuació els pot ser imputada (que no amputada). Des de les altes instàncies s’ha manifestat darrerament un cert temor que el perillós grup estigui captant seguidors que podrien actuar pel seu propi compte i ser encara més difícils de controlar.
Josep Cuní, per la seva banda, amb retòrica fluïda, pirotècnia verbal, fanfàrria adjectival i sense que els espectadors amb prou feines ho advertissin, va ser capaç de lligar la lectura del comunicat amb la presentació d'un reportatge d’un taller (sí, sí, un TALLER) de dansa del ventre per dones maltractades de més de cinquanta anys. I singles.
Bon Nadal, estimats lectors,
